L'Aeroport de Girona - Benvingut/da

L'Aeroport de Girona - Benvingut/da - L'aeroport i el seu entorn

L'Aeroport Girona - Costa Brava està situat al municipi de Vilobí d'Onyar, a 12 Km de la ciutat de Girona. La seva ubicació estratègica fa que estigui molt ben comunicat amb la Costa Brava, Barcelona i els Pirineus.

 

És l'aeroport líder a Espanya de companyies de baix cost, en gran mesura gràcies a Ryanair companyia la qual hi té la seva base principal de la franja mediterrània i la quarta d'Europa, darrere de Stansted (Londres), Dublín i Hahn (Frankfurt). La companyia holandesa Transavia ha mantingut durant des de 2010 vols regulars a Amsterdam i a Rotterdam. 

 - L'aeroport i el seu entorn
L'aviació privada també hi té una gran presència; l'exemple en són les habituals arribades d'avions que vénen amb passatgers per assistir als grans esdeveniments esportius com els grans premis motociclisme i automovilisme al Circuit de Catalunya a Montmeló o els torneigs de golf al camp de la PGA de Caldes de Malavella.

També hi aterren amb regularitat avions pilotats per alumnes del CESDA, l'escola de pilots ubicada a l'aeroport de Reus.

Spotting Girona Airport

El racó de la nostàlgia

El racó de la nostàlgia - L'aeroport i el seu entorn
Crònica del diari "Los Sitios" del dia de la inauguració de l'aeroport
(1 d'abril de 1967)

Els primers quaranta anys de l’aeroport Girona-Costa Brava

El dia primer del mes d’abril de l’any 1967, aviat s’acompliran els quaranta anys d’aquella feliç efemèride, es va inaugurar l’aeroport Girona-Costa Brava. Aquest esdeveniment constituí una fita importantíssima en els annals de la vida gironina. Un fet de tanta transcendència no es va pas produir d’una manera espontània, sinó que té uns amplis antecedents i uns encertats raonaments. Es deu a la insistent i obstinada activitat d’unes persones molt concretes.

Ja en els primers anys trenta del segle passat, per les Fires de Sant Narcís se celebrava un festival aeri, amb base al camp de la Jueria, del terme municipal de Sant Gregori. La gent s’hi traslladava a peu, per una carretera pedregosa i polsosa; però amb la il·lusió de contemplar com les avionetes s’enlairaven, evolucionaven i aterraven. Els que es podien gastar de l’aleshores important quantitat de trenta pessetes, tenien l’oportunitat de volar una breu estona per sobre de la ciutat de Girona i el seu més immediat entorn comarcal.

Va ser a l’inici dels anys cinquanta quan es començà a pensar seriosament en una circulació aèria amb base a les terres gironines; però ja no com un atractiu d’un període festiu, sinó d’una manera estable i permanent. Els promotors d’aquesta empresa varen ser els senyors Forcada, Conde i Ortega. La seva afició a l’aeronàutica i la relació que mantenien amb l’Aeroclub de Sabadell els estimulava a moure tot el que calgués per establir a Girona un Aeroclub propi, encara que, de moment, hagués de dependre del de Sabadell.

Aquest propòsit aviat es lligà amb la promoció turística, que aleshores començava a prendre embranzida. En aquell temps, l’estat de les carreteres gironines era llastimós i lamentable. I les que facilitaven la comunicació amb la Costa Brava, que ja anava tenint un reconegut prestigi, no es lliuraven pas d’aquesta penosa situació. És veritat que el trànsit motoritzat era encara molt minoritari i que per les nostres vies de comunicació encara circulaven carros i tartanes. Però tot i la tranquil·litat d’aquelles nostres carreteres, la circulació motoritzada no hi resultava gens còmoda. Argumentaven els promotors del camp d’aterratge i maniobra que alguns personatges de renom mundial acudien a la nostra costa navegant amb els seus iots particulars. Esmentaven noms tan famosos com els ducs de Windsor, Onassis, Niarchos, Humbert, rei destronat d’Itàlia. Tots ells evitaven circular per les nostres deficients carreteres.

El turisme que arribava per terra, que era el més nombrós i el que podia decidir la condició qualitativa de la Costa Brava, era de classe mitjana. Encara no ens havia arribat el turisme d’espardenya i aquell que ve a un país on «tot s’hi val», cosa que malauradament ja ens ha arribat.
Alguns turistes de certa categoria procedien de l’aeroport de Perpinyà. L’existència d’una bona comunicació aèria podria influir considerablement a promoure un turisme de més alta qualitat.
Ja s’havien formulat alguns projectes, com el d’establir un servei d’helicòpters entre Barcelona i Sant Feliu de Guíxols. Però els estudis económics no donaren resultats favorables i el projecte no va passar de tal.

Forcada, Conde i Ortega tenien les idees molt clares i havien madurat molt profundament el seu projecte. Amb arguments fonamentats i convincents visitaren el President de la Diputació. El senyor Joan de Llobet feia poc que havia accedit a la presidència de la corporació provincial i emprenia la seva nova tasca amb una il·lusió extraordinària per portar endavant activitats que ja tenia pensades i acceptar les que fossin viables, de les que li presentessin els ciutadans. Quan Forcada, Conde i Ortega li proposaren la creació de l’Aeroclub, pensant a sol·licitar la utilització de l’aeroport militar de Banyoles, o construir una petita base per a l’aterratge d’avionetes, amplià la proposta manifestant «i per què no ens llancem a construir un veritable aeroport?».

Ben aviat la idea recollida i ampliada pel Sr. Llobet prengué cos i la Diputació es responsabilitzà formalment de convertir-se en promotora de tan important i transcendental empresa. El futur aeroport, de caràcter comercial, acolliria també activitats esportives. Però això no impediria que es construís algun altre camp d’aterratge en les proximitats de la costa per a ús de petites aeronaus i per a la pràctica esportiva.

El projecte de l’aeroport era complex i una empresa de gran envergadura i un elevat cost. Però tot es va realitzar amb gran diligència. La Diputació comprà els terrenys, després d’haver decidit el lloc de l’emplaçament. I a més aportà vint milions de pessetes. Vint milions més varen anar a càrrec dels hotelers. El Ministeri de l’Aire es va fer càrrec de la resta, que superà els tres-cents milions de les antigues pessetes.

Mentre es realitzaven les obres eren nombrosos els gironins que anaven a presenciar aquell intens moviment de terres i l’activitat d’una maquinària d’unes proporcions imposants.

Finalment arribà el dia de la inauguració. El dia primer del mes d’abril de l’any 1967. Presència del ministre de l’Aire acompanyat d’autoritats i personalitats. Assistència d’una impressionant multitud. El Dr. Narcís Jubany, aleshores bisbe de Girona, beneí les noves instal·lacions. Però abans el seu cotxe va quedar atrapat en un monumental embús de circulació. Per poder accedir a l’aeroport va haver d’acceptar, ensotanat com encara anava, ser transportat en una moto de la policia. Acabats els actes protocol·laris i les exhibicions aeronàutiques, començà el laboriós retorn de la multitud motoritzada. Hi hagué qui tardà més de dues hores per arribar a Girona.

Aquell dia s’iniciava la vida de l’Aeroport Girona-Costa Brava. Una història que ja porta prop de quaranta anys de pervivència. I que com les històries de totes les institucions anota grans èxits i també hores baixes. La idea inicial dels ciutadans Forcada, Conde i Ortega, recollida i ampliada per l’àmplia visió del president Joan de Llobet, dotà Girona i les seves comarques d’un importantíssim instrument per a la projecció social, humana i econòmica.

En aquesta avinentesa d’acomplir-se els quaranta anys d’existència de l’aeroport, desitgem que en el futur millori i augmenti sempre el seu ús i la seva efectivitat.


*Cronista Oficial de la Cituat de Girona
Enric Mirambell i Belloc